La congregació de Josefina

La religiosa josefina Bravo, a la porta de la capella del vell hospital de Puigcerdà. (J.P.)

La religiosa Josefina Bravo, a la porta de la capella del vell hospital de Puigcerdà. (J.P.)

Una història de 128 anys, nascuda i arrelada a Puigcerdà, viu el seu darrer capítol. Durant tots aquests anys, aquests 128 anys, la Congregació de les Germanes de la Caritat de l’Àngel Custodi, creada expressament per a l’atenció dels malalts i de les persones grans a l’hospital de Puigcerdà, ha estat al servei de tota la comarca. En general, majoritàriament, a Cerdanya, sobretot les generacions més viscudes, només tenen paraules d’agraïment pel servei que han donat les monges de l’hospital a tots els pacients, malalts i familiars que van i han necessitat de la seva atenció. Avui, però, com a congregació, té els dies comptats per dir-ho d’una manera.

I és que a la congregació només li queda una representant, la religiosa Josefina, ja retirada fa anys de la primera línia de servei hospitalari. És la darrera monja de la congregació. I, difícilment, tindrà relleu. D’altra banda, també és evident, la missió de la congregació dins de l’hospital s’ha anat diluint amb el pas del temps.

El final de la companyia religiosa l’haurà de decidir l’arquebisbe d’Urgell, normalment amb la signatura d’un decret. Actualment, a Cerdanya, només queda la congregació de les Germanes de la Caritat, que representa la monja Josefina, i les comunitats religioses de les Vedrunes de Puigcerdà i les religioses de la residència de la Immaculada de Prats i Sansor.

La monja fa encara vida al vell hospital. I es preocupa, conserva i obre les portes, cada matí, de la petita capella, per aquells que volen anar a missa. I poca cosa més pot fer. S’ha fet gran. Té 78 anys, però no ha perdut el somriure. El seu nom al complet és Josefina Bravo Puente. Va néixer el 1937, durant la Guerra Civil Espanyola, en un poblet de Sòria, Liceras, que actualment no arriba als 60 habitants. Quan ella en va marxar hi havia uns 350 habitants, la majoria dels quals vivien de l’agricultura, com els seus pares i la seva família. Va arribar a Puigcerdà, per treballar a l’hospital, amb 24 anys. Fa 54 anys que és entre nosaltres. Els seus germans, són cinc amb ella, viuen a Madrid. Es truquen per telèfon, cada 15 dies, més o menys. Li hem fet una entrevista, a la capella de l’hospital, i hem passat una estona ben entranyable sota l’atenta mirada de l’Àngel de la Guarda.

Pregunta.- La veig bé…

Resposta.- Bé. Ara ja no tant. Sense el caminador em costa desplaçar-me.

P.- Ara, amb el trasllat de l’hospital a l’edifici del transfronterer, estarà més tranquil·la, sense tant moviment de gent amunt i avall pels passadissos…

R.- (Se li humitegen els ulls). Estic molt bé aquí, però ho trobo a faltar.

P.- L’hospital?

R.- Sí. Tot. El personal, l’atenció hospitalària. Jo hi he passat la vida aquí. He vist de tot i m’ha tocat fer gairebé de tot. I ara és com si m’haguessin tret una part de mi mateixa. Jo ja sé que es fan les coses per a millor, però em costa molt habituar-me a la nova situació. Jo he triat una vida de meditació i solitud, si ho vols dir així. De fet, jo hi estic molt bé aquí. Però m’agradava molt estar enfeinada a l’hospital, fent un servei a la comunitat, i més acompanyada. Tothom sempre em va tractar amb molta estima.

P.- Des de fa uns anys que es Vostè l’única germana de la Congregació, oi?

R.- L’any 2009 va morir la germana Teresita. Era metgessa. Des de llavors no estic acompanyada per ningú, per altres germanes vull dir. De fet, jo vaig ser la darrera en arribar. Després de jo, i parlo ja de fa molts anys, no ha vingut cap monja més. I jo seré l’última a marxar-ne.

P.- I anar amb la família, per exemple? O altres congregacions?

R.- No. Aquí és el meu lloc. És el que jo vaig triar i és el que em toca fer. No sabria acoblar-me en un altre indret. No vull fer nosa enlloc. Aquí tinc una habitació. I la capella, que m’ocupo de tenir oberta cada dia. Jo sé que Déu nostre senyor m’ajuda.

P.- Parli’m de l’època que va arribar. I perdoni, com va arribar a pensar en Puigcerdà, essent de Sòria?

R.- Jo vaig venir a Puigcerdà per culpa de l’Anselma, una germana de la Congregació, filla de Liceras, que va venir al poble expressament per a recollir-me i portar-me fins aquí. I sempre més li estaré agraïda. He fet, he dedicat la meva vida als altres i estic molt contenta. Sempre m’han agradat els avis, vetllar-los i tenir cura d’ells. No hauria estat més feliç en cap lloc més.

P.- Què feien les germanes a l’hospital? Quantes eren?

R.- Que jo recordi havíem estat un màxim de 13 germanes. Què fèiem? Tot. L’atenció als malalts, l’atenció als avis, el menjador, la cuina, la neteja, de costureres…

P.- No tenien ningú més? Però, quants malalts hi havia?

R.- No teníem ningú. Estàvem soles. Després, però, les coses van anar canviant i es necessitava un altre tipus de personal i més gent. Nosaltres també cada vegada érem menys. Bé. Encara sort que ens van donar d’alta a la Seguretat social a les últimes de la meva promoció i hem pogut acollir-nos a la jubilació. Hi havia, si ho recordo bé, 25 avis i unes 15 habitacions de malalts.

P.- I una jornada normal, com era?

R.- Cada dia ens llevàvem a les 6 del matí. Passàvem a veure els malalts. A les 7 del matí, meditació. A les 8, la missa. Després, esmorzàvem una mica i iniciàvem la feina de l’hospital. Cuidar els avis, els malalts, les injeccions, la neteja, la cuina. Nosaltres ens encarregàvem de vestir els morts. Això ho vaig haver de fer molt de temps. T’acostumes. Ja li he dit que nosaltres fèiem de tot. Ens preparaven per poder fer de tot. I li he de dir que tothom n’estava molt de nosaltres. Els avis molt, però els familiars més. Ens portaven menjar o roba, fins i tot…

P.- Per a Vostès?

R.- Sí, també. Però era, principalment, per a la resta dels malalts, per als altres avis. Aprofitàvem tots aquests productes que ens donaven per la gent de l’hospital.

P.- Però com se sustentava econòmicament el servei?

R.- Per les donacions que havíem rebut des de sempre. Hi havia avis que oferien les seves propietats per poder pagar-se l’atenció mèdica o geriàtrica. La fundació va fer-se un fons amb aquestes donacions que han permès, d’alguna forma, gestionar-se amb el pas del temps.

P.- Com ha canviat tot, oi?

R.- Sí.

P.- Per bé, no?

R.- Hi ha coses que sí, com tots els avenços mèdics. Estem parlant d’un altre nivell. Però en altres aspectes, jo no ho entenc. No entenc que es tiri tant menjar, per exemple. No m’agrada tampoc que s’hagi perdut l’educació i el respecte. I m’entristeix veure l’església buida, quan fa uns anys sempre era plena.

One thought on “La congregació de Josefina

  1. Jo e conegut les monjes del hospital i tambe m an cuidat i donc fe que eran totes unes dones excepcionals , carinyosas i bones persones amb tothom,varen fer una gran feina mentres es cuidaven de tot, una abraçada per aquesta gran persona, la germana Josefina.

    M'agrada

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s