Alfons Vacas, l’home dels ginys i l’enginy

Vacas, amb el detall d'una de les rodes de les bicicletes que té treballades. (J.P.)

Vacas, davant la paret on té exposades algunes de les bicicletes que té treballades. (J.P.)

Quan he vist el panorama en el soterrani i en el garatge de casa seva ja he intuït que sortiria una entrevista de nivell. I només començar la xerrada, ho confirmo. Em diu: “potser que tanqui la ràdio que no ens deixarà parlar. La faig anar amb una mini placa solar”. Té una placa solar per a la ràdio?, li demano, tontament, perquè m’ho acaba de dir, oi! Però, és clar. Perdonin. Aixequin la mà els qui coneguin algú que faci anar una ràdio petita de 6 volts amb una mini placa solar. Eh! Quants?

Alfons Vacas és prou conegut a Puigcerdà i comarca. Ho és per la seva professió al llarg de molts anys -l’establiment de reparació i venda d’aparells electrònics-. I ho és per ser l’artífex dels ginys que obren la desfilada de la festa de l’Estany; un any, una bicicleta circular de 7 places, un altre vegada un trenet elèctric que arrossega uns vagonets descoberts i un altre amb un cotxe mini elèctric (li funciona els fars, els intermitents i, fins i tot, porta ràdio!). Són només uns exemples. O tothom sap de les seves reproduccions de bicicletes d’època, com els pédalos (que s’idearen per primera vegada l’any 1791), les draisianes, els tricicles en ferro o velocípedes, que guarda a casa seva.

L’Alfons Vacas va néixer a Còrdova i amb 10 anys va venir amb els seus pares a Cerdanya. Ara té 75 anys. El seu currículum professional diu molt d’ell: persona autodidacta (encuriosit per tot, amb ganes d’aprendre), ha fet de tot i sempre relacionat amb feines que requerissin traça de mans i molt de cap.

La bicicleta circular de set places. (J.P.)

La bicicleta circular de set places. (J.P.)

Pregunta.- Qui és Alfons Vacas?

Resposta.- Vaig venir petit a Cerdanya, de Còrdova. El pare treballava de paleta a França i ens vam instal·lar a Puigcerdà. Som 4 germans.

P.- Llavors, veu fer els estudis aquí i ja sempre més hi heu viscut…

R.- Bé. És veritat. Ja sempre més he viscut a Puigcerdà. M’he casat. Tinc dos fills i nets. Però jo als 14 anys em va tocar deixar els estudis. No teníem masses diners, ja m’entens, i acabada l’escola primària vaig començar d’aprenent a una fusteria del poble. Llavors cobrava, ho recordaré sempre, 7 duros a la setmana. I estava assegurat. Tres anys després vaig passar a ser operari, oficial.

P.- Així que la seva professió ha sigut la de fuster…

R.- (Riu). No, no. Vols que t’ho expliqui tot?

P.- Home! Tot no. Allò que es pugui explicar…

R.- Veuràs. A Puigcerdà hi hagué una fàbrica de magnetòfons. Mai no havia tocat res d’electrònica, però em vaig quedar al·lucinat de les possibilitats d’aquest sector i vaig demanar per entrar-hi a treballar. I així va ser. Em vaig posar a estudiar electrònica, ràdio i televisió. A la fàbrica, també me’n van ensenyar. Mica en mica m’hi vaig anar introduint. Estava entusiasmat, la veritat. De tal forma que fins i tot vaig assumir diferents responsabilitats dins de l’empresa, ja fos a la cadena de producció o en el control de qualitat dels productes. Això, aquesta feina, però, també es va acabar un bon dia. L’empresa va haver de tancar, per desgràcia, i jo amb l’experiència adquirida vaig obrir el negoci d’electrònica, de venda i reparació, al carrer Pla del Forn, numero 4.

P.- El Club de la Electrònica!

R.- Fins a la jubilació. Però, en aquests anys de negoci propi -28 anys de botiga i taller-, vaig haver de fer altres coses. Em va tocar fer de constructor, en projectes sempre vinculats a la família. I ja em tens aixecant parets o fent les instal·lacions interiors de cases o apartaments aprofitant els caps de setmana o les tardes de poca feina.

P.- Fuster, electrònica, constructor…

R.- (Riu) Bé. I deixem-ho així…

P.- Parlem de les bicicletes i dels ginys que teniu gelosament guardats a casa. És veritat que us veu fer una màquina especial per blegar el ferro de les rodes dels tricicles que teniu fets?

R.- Sí. Vaig voler reproduir els primers tricicles que hi hagué en circulació, a últims del segle XIX. Les rodes havien de ser de dues peces i com caram ho feia? Vaig demanar un pressupost a Barcelona i em demanaven molts diners. Així que vaig idear una màquina, amb corrons de freixe. I feia passar una barra de ferro entremig… i va funcionar! Bé. T’he de dir que tota aquesta “xatarra” –es refereix als cotxes elèctrics i a les bicicletes que té exposades-, funciona. Si no funciona, no la vull.

P.- No entenc aquesta dèria. Com us veu proposar fer bicicletes?

R.- Per la Festa de la Bici, per la Mare de Déu de la Sagristia de Puigcerdà. Vaig voler participar-hi amb una reproducció de les primeres bicicletes. Són aquestes que veus aquí; són dues del tipus “pédalos”, que anaven sense pedals i que són de 1791. Són les reconegudes com les primeres bicicletes que hi hagué. La carcassa està feta amb faig i la resta es ferro. També vaig fer aquest velocípede, que era el nom que havien rebut, de dues rodes; una molt gran, davant, i la del darrera, petita.

P.- I aquestes?

R.- Això són tricicles, que també funcionen eh! Són de ferro. Aquí hi he tingut molta feina, ja que l’estructura, la que subjecta els eixos, són d’una sola peça i han de ser asimètricament iguals, amb la mateixa proporció.

P.- I com que no n’hi havia prou amb les bicicletes, us veu dedicar als vehicles elèctrics…

R.- Això va ser posterior, amb la idea de participar en la rua de la Festa de l’Estany. Porten bateries velles. Són de joguina, però tenen potencia. Funcionen, sí. Tenen molta autonomia.

P.- I el patinet, també…

R.- També. És similar a la resta dels cotxes elèctrics que tinc.

P.- I aquesta estructura de fusta, de sis potes?

R.- (Riu. Em mira. Torna a riure… s’imagina la cara que posaré quan m’ho expliqui, segur). Bé. En això estic ara. Voldria fer una aranya. Aquest és el prototip en petit. Vull que sigui alta com aquest magatzem. I que funcioni, és clar. Estic fent les proves amb aquest model petit. I va bé. Es belluga. (I sí. Efectivament. Fa la prova davant meu i es mou com una aranya).

La paret, amb les joies de la corona. A sota, detall de la màquina que va idear per a blegar les barres de ferro amb les quals va fer les rodes dels tricicles. (J.P.)

La paret, amb les joies de la corona. A sota, detall de la màquina que va idear per a blegar les barres de ferro amb les quals va fer les rodes dels tricicles. (J.P.)

vacas04

PD: Un comentari més, abans de deixar l’entrevista per acabada. Alfons Vacas s’emociona en diferents moments de la conversa. Com quan recorda el dia que l’amo de la fusteria el va cridar a l’oficina i li va dir: “agafa les eines que necessitis i ves a fer aquesta reparació a la casa de tal…”. Havia passat tres anys d’aprenent i en aquell moment va adonar-se que ja era un oficial. M’ho explica ara, 50 anys després, i se li humitegen els ulls. També s’emociona quan recorda el dia que un nen li va oferir un bitllet de 5 euros per què li deixés fer-se una fotografia pujat al seu cotxe elèctric, en una de les últimes festes de l’Estany -quan no ha cobrat mai, és clar-. M’afegeix: “això és el millor que em pot passar”. I a mi, veure’l emocionat, ja m’ho diu tot.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s